Viquilletra 2017-18. Una Viquilletra de tràiler!

Activitat sobre La plaça del diamant, pels Diamants

De Viquilletra
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Green check.svg Àngels Castellà ha validat aquesta activitat.

Activitat de tipus vida oculta de sobre Julieta a l'obra La plaça del diamant de l'autora Mercè Rodoreda, realitzada per Diamants del centre Terra Alta durant el curs 2012-13.


Aquesta invenció sobre la vida oculta de Julieta, es situa enmig dels fets narrats en el llibre.

Modalitats

[edit]

Activitat escrita

LA PLAÇA DEL DIAMANT


Vaig anar expressament a la pastisseria on treballava la Natàlia, per dir-li que aquesta nit aniríem juntes a les festes majors de la plaça del Diamant. Volia que m'acompanyés perquè havia quedat amb un noi i no volia anar sola. Em va costar una mica convèncer-la, però ja sabia que m'acabaria dient que sí. Ella era així, sempre patia si algú li demanava alguna cosa i havia de dir-li que no.

Quan vam arribar els músics ja tocaven. El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots els colors: una tira de cadeneta, una tira de flors. Hi havia flors amb una bombeta dintre i tot el sostre era com un paraigua a l'inrevés, perquè els acabaments de les tires estaven lligats més enlaire que no pas al mig, on totes s'ajuntaven.

La Natàlia, mentre es queixava de la cinta de goma dels enagos i observava curiosament els músics. Jo, el vaig veure com s'apropava entre la multitud de gent, amb una rialla d'orella a orella. Era alt i esvelt, amb el cabell negre i amb els ulls petits del mateix color, la seva rialla m'encantava quan reia se li marcaven els seus petits pòmuls i el feien d'allò més atractiu.

Només veure'l em va començar a bategar el cor com si hagués acabat de fer una cursa de 100 metres, vaig començar a tremolar com quan les fulles dels arbres són empeses pel vent i em va començar a fer moltes pessigolles la panxa. I de sobte una veu a l'orella va dir-me, ¿ballem? Tota il·lusionada vaig agafar-li la ma i vam ballar tota la nit. Fins que vaig haver de dir-li a la Natàlia que em tapés, que m'havia de treure les sabates perquè no podia més. La Natàlia em va explicar que esperava un jove que havia perdut l'americana. I li vaig dir balleu, balleu... Desprès vaig tornar amb el meu estimat i vam continuar ballant com baldufes un pas doble i la toia de la plaça del Diamant, fins que els músics van deixar de tocar i la gent va marxar per anar a les seves cases. Vaig oblidar la Natàlia i vaig anar amb ell.

La nit s'estava ja finalitzant i l'albada es presentava d'allò més romàntica, i no perquè el color rosa del cel inspirés de mil maneres les paraules que sortien de la meva boca sinó perquè estava allí, amb ell, era el moment perfecte i no se m'acudia pensar en una altra cosa. Però de sobte vaig pensar amb el Miquel, què faré ara? Què en pensarà de mi? El primer dia que ho deixem i jo ja me'n vull oblidar i me'n vaig amb un altre xicot. Però se'm va passar de pressa, aquell pensament va passar fugaç i al meu cap solament hi havia tres paraules: “aprofita el moment”.

Em vaig fer coratge i el vaig besar, al meu cap hi havia mil pensaments mentre que al meu cor mil sensacions. Mentre estávem veient la sortida del sol ell em va agafar de la cintura i jo a ell, i la Natàlia amb aquell noi tan lleig i la meva mare preocupant-se d'on estava i el meu pare patint sobre amb qui estava i tothom buscant-me desesperadament i jo tan tranquil·la estant amb aquell noi que acabava de conèixer. I ell que no sabia ni el meu nom i que jo tampoc m'atrevia a dir-li i que mai havia vist un somriure tan perfecte i que aquell dia no podia començar d'una altra manera, no podia ser mes esplèndid.

El sol brillava, jo tornant a casa i ell que encara no marxava i jo pensant que no em trobés a en Miquel. Ell que no se'n volia anar de cap de les maneres i que ell m'acompanyava a casa no fos cas que una noia tan maca és perdés pel camí o que algú la raptés. I esperant que els meus pares no estiguessin a casa i pogués estar una estona més amb ell.

Ell volia anar al forn a comprar l'esmorzar i esmorzar junts i jo li deia que no perquè justament ell volia entrar al forn d'en Miquel i que ell tenia gana i que jo li deia que esmorzaríem a casa meva i que mai havia conegut una persona tan tossuda i imposant com ell.

Vaig pensar en un moment que li diria que m'esperava a fora del forn perquè si es trobaven els dos nois podia passar alguna cosa desagradable.Jo no volia dir-li perquè encara que en Miquel i jo ho haguéssim deixat molts cops, aquest per mi era el definitiu.

I al final vaig plantejar bé la situació i vaig considerar que si ja no érem parella jo tenia el dret de veure'm i quedar amb qualsevol altre. Així que a les vuit i mitja del matí vam entrar al forn que dies abans hagués segut la meva futura casa i feina. Però tot s'havia acabat.

Em va deixar passar, tot el meu cos tremolava, la intranquil·litat que jo patia era tan perceptible, que ell va dir:- Et passa res? Jo li vaig contestar: -No, no res, una mica de fred. Aleshores una vegada dintre, no hi havia ningú servint, encara estava tot dintre del forn, jo seguia tremolant, ell em mirava, el silenci era tan ofegador, jo no podia empassar-me ni tan sols la saliva, no podia parar de pensar què faria si sortia ell i em mirava, o si sortia i em preguntava alguna cosa, o tan sols si em mirava. El pare del Miquel em va preguntar què volia, jo tan sols vaig aixecar els muscles, no podia ni parlar. Era tant la por de pensar que si em sentia sortiria pensant-se que poder el venia a veure’l a ell i que al veurem amb un altre pensés que vaig molt a la lleugera. Era com si el món s’hagués aturat, el temps era etern, la vista la tenia clavada a la porta de on sortien ells, la obsessió era tanta que el cor em bategava tant fort que els cops crec que fins i tot sonava amb “eco”. De cop al fons es van sentir veus, jo vaig tanca els ulls no volia ni saber, ni sentir, ni respirar m’hagués agradat fondre'm com la xocolata de qualsevol pastís o tapar-me amb qualsevol cosa que per un moment em convertís amb invisible, però que estava pensant, que estava imaginant, tot allò no em deixava respirar de cop tot en silenci vaig sentir la porta del carrer i més silenci, uns passos al fons amb retrò de solitud i un petó . De cop vaig obrir els ulls, no m’ho podia creure el noi que acabava de conèixer m’havia portat allí perquè l’hi havia demanat en Miquel, jo necessitava aclarir-me, pensant, en un moment el meu cap es va adonar i ho havia fet per demostrar-me que confiava amb mi, em va demanar perdo, perdo, perdo mil vegades plorant però jo l’hi vaig dir: -No perdona’m tu, perquè no sabem el que tenim fins que ho perdem aixi que no facis més el mec i deixeu-vos de tonteries, t’estimo i t’estimaré sempre. De sobte van sortir tots de dintre, aplaudint, ell el Miquel em va agafar i va pujar-me al coll donant-me una volta i una altra, una volta i un altra...

Activitat en imatges

Enamorados.jpg







Altres activitats sobre la mateixa obra



Comentaris i activitats col·laboratives

Títol: Activitat sobre La plaça del diamant, pels Diamants

Encara no s'han fet activitats col·laboratives a partir d'aquesta.