Viquilletra 2017-18. Una Viquilletra de tràiler!

Activitat sobre Cicatrius de 1714 de l'autor Andreu Martín, pels Els Bananes

De Viquilletra
La revisió el 23:07, 7 abr 2014 per Montserrat Millan (Discussió | contribucions)

(dif) ←Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova→ (dif)
Dreceres ràpides: navegació, cerca


Activitat de tipus vida oculta de sobre Bernat a l'obra Cicatrius de 1714 de l'autor Andreu Martín, realitzada per Els Bananes del centre Cor de Maria-Sabastida durant el curs 2013-14.


Hola som en Jordi, la Irene, la Nerea i la Sara. Som de l'escola Cor de Maria Sabastida.

Modalitats

Escrita

Activitat escrita

LA VIDA OCULTA D’EN BERNAT

Narrador: Bernat.

Amb només 11 anys, tornant a casa després de jugar a la gallineta cega, em va tocar posar-me el mocador als ulls, com em van donar moltes voltes em vaig marejar i vaig caure per les escales de la plaça. Al principi, només notava com unes punxades a la cama, i vaig continuar caminant, però quan vaig arribar a casa, en pujar les escales em vaig marejar del dolor. La meva mare i la Vicenta van venir ràpidament a ajudar-me, entre el dolor de la cama i el cop de cap que m’havia donat en caure al terra, no podia ni caminar.

Em van portar al llit, i van avisar en Pere, el metge de la família que feia poc s’havia instal•lat al barri del Born. Al posar-me un drap mullat amb aigua freda al cap, vaig sentir un calfred , després em va recolzar la cama en una cadira alta. Teníem molta sort de ser uns dels pocs privilegiats que hi havia al nostre barri, ja que hi han molts pocs metges.

Dues hores després, em vaig despertar d’una bona migdiada,en aixecar-me, veia molt borrós, i vaig haver de tornar-me a estirar. A la nit, el meu pare va venir a veure com estava i li vaig dir que estava molt cansat i marejat. Després de sopar, li vaig demanar al meu pare que m’expliqués un conte.

El pare, que no era un gran rondallaire, però en canvi, sempre tenia alguna història per explicar, una memòria d’elefant i feia que t’endinsessis perfectament al conte, començà:

Hi havia una vegada, un nen de 12 anys que vivia al centre de Barcelona. Com cada matí, sortia a comprar el que li manava la seva mare. Un dia quan anava per un carrer on hi havia molt poca gent, de sobte va sentir un crit molt agut. Una noia estava cridant i plorant alhora, el nen es va espantar moltíssim, i en veure un home amb una pistola apuntant la noia, es va amagar darrere d’una porta. El nen no sabia què fer, si ajudar la noia o sortir corrents. Va optar per continuar amagat darrere aquella porta i, si la situació es complicava, sortiria corrents a avisar a algú - Socors! Socors! Ajuda! Que algú m’ajudi!- Cridava la noia.

El meu pare, em va dir que ja era hora d’anar-se’n a dormir, i que a l’endemà continuaria aquesta història que tenia un final inesperat i molt emocionant.

Al cap d’una estona em vaig adormir pensant que el noi de la història era un covard, jo hagués sortit corrents, per a ajudar la noia.

Quan em vaig despertar, al voltant de les 8 del matí, la Vicenta em va portar l’esmorzar al llit, encara no tenia les suficients forces per aixecar-me.

Em feia molta ràbia no poder anar al mercat, portava setmanes esperant anar a l’adrogueria del Born. Volia tornar a sentir aquelles olors i fragàncies tan diverses, i tastar la xocolata desfeta tan bona que fan! Els meus pares van anar-hi una estona, així que em vaig quedar amb la Vicenta.

M’avorria molt, així que li vaig demanar de jugar a algun joc de cartes. Vam decidir jugar a les dames, ja que era boníssim en aquest joc d’estratègia. Vaig guanyar jo. En aquell moment em va venir a la memòria la tarda que vaig seguir al meu pare i al seu amic Pere, quan anaven als triquets. Me’n recordo de l’olor a alcohol que feia el pare, de la intensa calor, del seu riure provocat,segurament, pel vi que li van servir.

Vaig trobar-me molt millor després de les mongetes que em va fer la Vicenta. Vaig decidir anar a fer un petit vol, a prendre l’aire. Necessitava caminar una mica.

En passar per el carreró ample i trist de sota casa en Pere, vaig imaginar-me que jo era aquell nen del conte del pare, així que vaig amagar-me sota un banc. Vaig utilitzar un pal com espasa i un tros de fusta que hi havia al terra com escut. Sort que ningú em veia disparant imaginàriament, m’ho estava passant molt bé. Em sentia com si fos un dels soldats de la Coronela, el pare em va explicar que Rafael Casanova, va ser el coronel d’aquesta força armada no professional, formada per menestrals i artistes.

Es va fer fosc i em començava a tornar a fer mal la cama de tant saltar i amagar-me per la plaça, així que vaig decidir tornar a casa, els pares estarien preocupats ja que feia bastant de temps que era a fora.

El pare em va preguntar si volia seguir amb la història del dia anterior, i li vaig dir que en tenia moltíssimes ganes. Era molt emocionant escoltar el pare!!!

En ficar-me al llit, el pare continuà:

El nen, espantat, va decidir ajudar aquella noia. Es coneixia els carrers del seu poble pam a pam, així que va anar per darrere del carreró on hi havia l’home amb la pistola i la noia.

Anava corrents, i va veure un gran pal al terra, el va agafar per poder defensar-se.

Quan va arribar, va trobar la noia estesa al terra, amb sang a la galta.

No s’havia que fer, estava molt nerviós... La noia estava morta? Ho anava a comprovar quan de sobte es va sentir un soroll per darrere. Era l’home de la pistola. El nen, va saber reaccionar immediatament i va agafar aquell pal tan gran que s’havia trobat abans i li va donar un cop al cap. La noia en sentir l’home cridant es va despertar i li va donar les gràcies a aquell nen i va marxar corrents, estava molt espantada.

El nen, espantat també, va decidir anar-se’n corrents, no volia continuar en aquell carreró terrorífic.

Era tan emocionant! La meva vida era molt avorrida comparada amb la d’aquest nen, volia que em passés alguna cosa que fos menys tranquil·la...

En pare em va donar un petó al front i va marxar a la seva habitació a dormir, jo vaig estar una estona amb una espelma pensant com seria d’ emocionant tenir alguna aventura, salvar a algú, agafar el dolent!

Vaig decidir que al dia següent, si ja no em feia mal la cama tornaria a sortir a jugar a espies amb en Joan i en Miquel. Jo faria de espia i ells de dolents.

Una estona després vaig quedar-me ben adormit.

Quan em vaig llevar, feia un sol esplèndid, sentia des del meu llit els ocells cantant, i a la Vicenta que també cantussejava mentre fregava la cuina.

El dolor de la cama havia desaparegut, potser per les ganes que tenia de sortir al carrer. Em vaig rentar la cara i vaig esmorzar amb els pares, estaven molt contents de que se m’hagués passat el dolor tan ràpidament.

Cap a les deu del matí ja era amb els amics jugant a espies, jo era sota el banc, amb el meu pal i el meu tros de fusta, em sentia realment bé, vaig imaginar-me que de gran seria un espia professional. Poc m’imaginava que aviat, la meva il·lusió seria una realitat!





Altres activitats sobre la mateixa obra


Comentaris i activitats col·laboratives

Títol: Activitat sobre Cicatrius de 1714 de l'autor Andreu Martín, pels Els Bananes

Encara no s'han fet activitats col·laboratives a partir d'aquesta.